Avui “toca” fer una reflexió sobre alguna de les “preguntes trampa” de la meva primera intervenció, el dia 1 de març (AVALUACIÓ INICIAL) i, concretament sobre la pregunta sobre si la TE ha d’assegurar un bon domini de les TIC.Doncs la veritat, es que en poc temps les idees es poden modificar a un ritme vertiginos.
En una escala de l’1 al 10, li vaig donar un 8 a aquesta pregunta, Mare meva! Jajaja. Evidentment, ara per ara no seria tan “generosa amb aquesta afirmació”.
En una escala de l’1 al 10, li vaig donar un 8 a aquesta pregunta, Mare meva! Jajaja. Evidentment, ara per ara no seria tan “generosa amb aquesta afirmació”.
Possiblement, l’evolució soferta en mi, gira al voltant que sempre he sentit a parlar de les TIC, tothom en parla, però no he aprofundit realment en el que es la Tecnologia Educativa; no es tracta de tornar a les posicions instrumentals inicials centrades en les característiques tècniques i estètiques de les TICs, i justificar a partir d’elles les seves bondats pedagògiques. Sino parlar de mitjans des d'una perspectiva i dimensió didàctica, centrar-nos en aspectes com els seus llenguatges i sistemes simbòlics mobilitzats, el seu disseny, la seva utilització com instruments emancipadors, la seva investigació, la seva avaluació,...
No es tracta de parlar de creació de blogs, d’aplicacions de programes,de recursos en red,... sinó més aviat d’aspectes referits a com s’utilitzen i incorporen dintre del currículum, com es dissenyen per a s’adeqüin a determinades característiques cognitives dels estudiants, com repercuteixen en l’organització dels centres, o quines estratègies i tècniques d’avaluació podem aplicar sobre ells.
Des d'aquesta perspectiva les TICs sofriran forts canvis interns i externs, per a la seva conceptualització i aplicació; de manera que ja no se les concebrà exclusivament com instruments transmissors d'informació, sinó més aviat com instruments de pensament i cultura, els quals quan anem interaccionant amb ells expandeixen les nostres habilitats intel·lectuals, i ens serveixen per a representar i expressar els coneixements.
És a dir, no les concebrem només com eines transmissores d’informació, sinó també com eines intel·lectuals, on els seus possibles efectes no dependran d’elles mateixes i els seus potencials instrumentals, sinó més aviat de com siguem capaços de relacionar-los amb la resta de variables curriculars i les característiques cognitives dels estudiants.
Des d'aquesta òptica, es poden justificar les TICs com elements didàctics, educatius i eines intel·lectuals, la qual cosa ens durà a assumir una sèrie de principis generals: (Cabero 2001):
• Qualsevol tipus de mitjà, des del més complex al més elemental és simplement un recurs didàctic, que haurà de ser mobilitzat en quant l’abast els objectius, els continguts, les característiques dels receptors, en definitiva, el procés comunicatiu en el qual estiguem immersos, ho justifiqui.
• L’aprenentatge no es troba en funció del mitjà, sinó fonamentalment sobre la base de les estratègies i tècniques didàctiques que apliquem sobre ell.
• El formador és l’element més significatiu per a concretar el mitjà dintre d’un context determinat d’ensenyameny-aprenentatge. Ell amb les seves creences i actituds cap als mitjans en general i cap a mitjans concrets, determinarà les possibilitats que puguin desenvolupar.
• Abans de pensar en termes de quin mitjà hem de plantejar-nos per a qui, com ho anem a utilitzar i què pretenem amb ell.
• Tot mitjà no funciona en el buit sinó en un context complex: psicològic, físic, organitzatiu, didàctic, econòmic,... De manera que el mitjà es veurà condicionat pel context i simultàniament condicionarà a aquest.
• Els mitjans són transformadors vicarials de la realitat, mai la realitat mateixa.
• Els mitjans pels seus sistemes simbòlics i formes d’estructurar-los, determinen diversos efectes cognitius en els receptors, propiciant el desenvolupament d’habilitats cognitives específiques.
• L'alumne no és un processador passiu d’informació, per contra és un receptor actiu i conscient de la informació intervinguda que li és presentada, de manera que amb les seves actituds i habilitats cognitives determinarà la possible influència cognitiva, afectiva, o psicomotora del mitjà. Aquest aspecte és d’extraordinària importància en l’aprenentatge adult ja que està demostrat que aquelles accions intervingudes que no tenen en compte les seves característiques, i aprenentatges i habilitats adquirides al llarg de la vida tendeixen a fracassar.
• No hem de pensar en el mitjà com globalitat sinó més aviat com la conjunció d’una sèrie de components interns i externs: sistemes simbòlics, elements semàntics d’organització dels continguts, components pragmàtics d’utilització .., susceptibles cadascun d’ells, en interacció i individualment, de provocar aprenentatges generals i específics.
• Els mitjans per si només no provoquen canvis significatius ni en l'educació en general, ni en els processos d’ensenyameny-aprenentatge en particular.
• I finalment, que no existeix el "supermitjà". No hi ha mitjans millors que uns altres, la seva utilitat depèn de la interacció d’una sèrie de variables i dels objectius que es persegueixin així com de les decisions metodològiques que apliquem sobre els mateixos. Podem preferir un mitjà a un altre, un mitjà pot ser més fàcil d’utilitzar que un altre, o estar més disponible, però això no significa que sigui millor que el seu oposat. Aquesta postura ens duu immediatament a altre plantejament i és que la complementarietat i interacció de mitjans ha de ser un principi i estratègia a utilitzar pels professors a l’hora de la selecció i posada en pràctica en el disseny instruccional dels mitjans.
Des d'aquesta perspectiva les TICs sofriran forts canvis interns i externs, per a la seva conceptualització i aplicació; de manera que ja no se les concebrà exclusivament com instruments transmissors d'informació, sinó més aviat com instruments de pensament i cultura, els quals quan anem interaccionant amb ells expandeixen les nostres habilitats intel·lectuals, i ens serveixen per a representar i expressar els coneixements.
És a dir, no les concebrem només com eines transmissores d’informació, sinó també com eines intel·lectuals, on els seus possibles efectes no dependran d’elles mateixes i els seus potencials instrumentals, sinó més aviat de com siguem capaços de relacionar-los amb la resta de variables curriculars i les característiques cognitives dels estudiants.
Des d'aquesta òptica, es poden justificar les TICs com elements didàctics, educatius i eines intel·lectuals, la qual cosa ens durà a assumir una sèrie de principis generals: (Cabero 2001):
• Qualsevol tipus de mitjà, des del més complex al més elemental és simplement un recurs didàctic, que haurà de ser mobilitzat en quant l’abast els objectius, els continguts, les característiques dels receptors, en definitiva, el procés comunicatiu en el qual estiguem immersos, ho justifiqui.
• L’aprenentatge no es troba en funció del mitjà, sinó fonamentalment sobre la base de les estratègies i tècniques didàctiques que apliquem sobre ell.
• El formador és l’element més significatiu per a concretar el mitjà dintre d’un context determinat d’ensenyameny-aprenentatge. Ell amb les seves creences i actituds cap als mitjans en general i cap a mitjans concrets, determinarà les possibilitats que puguin desenvolupar.
• Abans de pensar en termes de quin mitjà hem de plantejar-nos per a qui, com ho anem a utilitzar i què pretenem amb ell.
• Tot mitjà no funciona en el buit sinó en un context complex: psicològic, físic, organitzatiu, didàctic, econòmic,... De manera que el mitjà es veurà condicionat pel context i simultàniament condicionarà a aquest.
• Els mitjans són transformadors vicarials de la realitat, mai la realitat mateixa.
• Els mitjans pels seus sistemes simbòlics i formes d’estructurar-los, determinen diversos efectes cognitius en els receptors, propiciant el desenvolupament d’habilitats cognitives específiques.
• L'alumne no és un processador passiu d’informació, per contra és un receptor actiu i conscient de la informació intervinguda que li és presentada, de manera que amb les seves actituds i habilitats cognitives determinarà la possible influència cognitiva, afectiva, o psicomotora del mitjà. Aquest aspecte és d’extraordinària importància en l’aprenentatge adult ja que està demostrat que aquelles accions intervingudes que no tenen en compte les seves característiques, i aprenentatges i habilitats adquirides al llarg de la vida tendeixen a fracassar.
• No hem de pensar en el mitjà com globalitat sinó més aviat com la conjunció d’una sèrie de components interns i externs: sistemes simbòlics, elements semàntics d’organització dels continguts, components pragmàtics d’utilització .., susceptibles cadascun d’ells, en interacció i individualment, de provocar aprenentatges generals i específics.
• Els mitjans per si només no provoquen canvis significatius ni en l'educació en general, ni en els processos d’ensenyameny-aprenentatge en particular.
• I finalment, que no existeix el "supermitjà". No hi ha mitjans millors que uns altres, la seva utilitat depèn de la interacció d’una sèrie de variables i dels objectius que es persegueixin així com de les decisions metodològiques que apliquem sobre els mateixos. Podem preferir un mitjà a un altre, un mitjà pot ser més fàcil d’utilitzar que un altre, o estar més disponible, però això no significa que sigui millor que el seu oposat. Aquesta postura ens duu immediatament a altre plantejament i és que la complementarietat i interacció de mitjans ha de ser un principi i estratègia a utilitzar pels professors a l’hora de la selecció i posada en pràctica en el disseny instruccional dels mitjans.
Amb aquests comentaris, la pretensió no es altra que realitzar una visió de les transformacions que ha tingut l'ET com a disciplina que forma part de la Didàctica. 
Transformacions, que encara que no són assumides per totes les persones que treballen en el camp, si comencen a contemplar-se per una gran majoria i, que ens duran sens dubte, a establir propostes d’acció més realistes, i a no confondre’ns en perspectives globalitzadores, que al voler-les fer i servir per a tot, ens ha dut a quedar-nos en el no-res. En el no-res de l’exclusivitat, de les posicions instrumentals i en el no-res de les metareflexions teòriques.
Transformacions, que encara que no són assumides per totes les persones que treballen en el camp, si comencen a contemplar-se per una gran majoria i, que ens duran sens dubte, a establir propostes d’acció més realistes, i a no confondre’ns en perspectives globalitzadores, que al voler-les fer i servir per a tot, ens ha dut a quedar-nos en el no-res. En el no-res de l’exclusivitat, de les posicions instrumentals i en el no-res de les metareflexions teòriques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada